La tieta s'ha mort.
Ara em ve al cap l'últim passeig amb ella, la mama, el tiet i la meva cosina. Jo, al costat de la mama, mentre ella empuixava la cadira de rodes. El tiet i la cosina, unes pases més endavant, com si volguessin que anessim la mama i jo amb la tieta, a soles. Una forma d'acomiadament.
Un petó a la plaça de l'Ajuntament i una tristor en el camí de retorn a l'autobús, sol.
I ara (ara que la tieta ja no té ara) li deixo, en aquesta bitàcora, l'esquela prematura que li vaig fer (al estil de Pereira), un llibret de divuit pàgines, un llibret que ella no va llegir.
Adeu tieta.
